diumenge, 28 de febrer del 2016

Un poema de Pere Gimferrer


  Un dels autors que més m'han inspirat sempre ha sigut Pere Gimferrer amb aquell magnífic llibre "Arde elmar". La seua capacitat simbòlica per a parlar de la naturalesa com un lloc en què naix i es destruïxen els records, el nostre sentit de la consciència i de l'existir, em van apassionar. Vos deixe un poema d'este gran poeta i vos recomane que llegiu molts dels seus treballs que podeu trobar en la web.



Escriure/ pixabay.com


Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,
paranys
quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica
estrafeta, ben bé reduïda a an-
gles i espirals -els colors són més vius als finestrals
del capvespre: un dring
a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall
venecià
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-
ler que aquell noi amic seu
encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex-
periència
(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu
del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet,
de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-
llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-
rantiria la perpetuïtat),
perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als
darrers anys, a la seva mare,
li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-
ses de petit,
i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons
mal cosits, coses petites i òbvies
com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital
-Que je suis donc devenu malheureux!
i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per
això en diem poetes.
Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un
signe,
i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort.
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al
crepuscle) el preu que es paga
per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí-
dice encara és morta
damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala
tèbia com la caixa d'un piano de coaba.
El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda
d'Orfeu,
com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els
nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-
wing gum,
rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes
de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien
gin amb taronja,
les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en
dèiem noies topolino.
(el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de
moda, o freqüent, als happy forties),
però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-
te, però el color del gin amb taronja
où sont où sont the dreams that money can buy?
 
 

Ja som notícia


  Ja som notícia La periodista Judith Muñoz parla ja del nostre blog en el periòdic digital Mundiario, valorant este blog com una plataforma de difusió cultural i literària d'autors en valencià.

mundiario

   Ja tenim motius per a estar content i aprofitem este recurs per a escriure, analitzar i llegir a poetes que ens aporten noves formes de veure la realitat i que formen part del nostre patrimoni cultural i artístic.

http://www.mundiario.com/articulo/sociedad/colaborador-manuel-garcia-elabora-blog-poesia-valenciano-y-catalan/20160228174827054953.html

No he volgut...

  No he volgut pensar que la poesia fóra un llenguatge afectat, ple de sentimentalisme, sinó una mostra més de que la nostra percepció necessita diverses manifestacions perquè comprenguem que la nostra realitat no és una sola. Els poemes de Manel Alonso, de Miquel Català, d'autors que em van marcar com Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado, ens descobrixen que no hi ha una sola veritat, sinó una diversitat de matisos i pensaments en tot allò que experimentem mentres vivim.

Obra de Arco/ ElPAIS

dissabte, 27 de febrer del 2016

El gel i la lluita


Camí de neu/ Wikipedia.com

  No queda ni més menys que la lluita contra la pàgina en blanc a través d'una boira que amaga el que els ulls advertixen, però que el llenguatge a penes pot anomenar. Lluitar, escriure, caminar sobre la neu, esperar que tot torne a un orde desconegut. No queda una altra intenció

Poesia en valencià i paraules en castellà: Miquel Català i Manel Garcia

Alumnes de Quart i Batxillerat, vos deixe una ressenya que vaig escriure en castellà sobre la poesia de Miquel Català que vaig publicar en Mundiario. Fia-vos en els exemples dels poemes de La ni.na mandarina d'este excel·lent autor que combinen silenci i sobrietat per a descriure detalls transcendents sobre la nostra realitat.
  Miquel Català, poeta/lamarinaplaza.com

 "Quedan desterrados de su poética los versos libres que abundan en espléndidas demostraciones de barroquismo.  La poesía de Miquel Catalá es una poesía de silencio en la que confluye lo mínimo con lo inquebrantable y universal como así demuestra en su poemario editado por Germanía, Poemes de la nina mandarina. Su talento subyace en la omisión del verbo, en su habilidad sintética para recrear microcosmos donde la albura y el vacío están predeterminados a significar más que lo escrito. Porque la manifestación de su lírica reside en una sugerencia medida, en un breve estímulo que condensa toda una vivencia, su biografía, su predestinación incluso: "he somiat cercles/ de tendresa infinita/ tots els mons petits/ m´han vingut a visitar/ la mar en calma/ em parla a l´oïda/ la dona estelada/ navega la galàxia/ sóc vent fresc/ d´un dia blau" (pág. 27).
Lo que recuerda Català es que el referente es más poderoso que el símbolo, que nombrar es la labor chamánica del poeta y que de nada sirven los vericuetos de la metáfora y otros recursos cuando lo esencial, lo preciso y la brevedad quedan al margen, pues, en esa nimiedad, se revela la totalidad, la emergente capacidad para soñar todo lo que persiste en palabras rudimentarias, escogidas con laboriosa pulcritud con el fin de explorar nuestra existencia: "anit cantaven els grills/potser reien/ o ploraven/ la brisa marina guaitava l´entrecruix ardit/ el sol ja s´albira/ des del caramull/ de l´illa dels amants" (pág. 37).
No hay una renuncia manifiesta a las influencias modernistas ni a lo neorromántico en estos nuevos poemas, pues Miquel Catalá asume que la idealización de los espacios añorados y otros que forman parte de su imaginario son el asilo intermitente en el que la palabra poética engendra sus posibilidades comunicativas, sus ambigüedades emocionantes, esas asociaciones insólitas que nos reconcilian con una infancia seguramente no vivida, pero que hemos creído vivirla y a la que pertenecemos a través de ese lenguaje inspirado en la brevedad, en el mero retazo: "demà veuré la nina/ demà veuré na ullets/ és com una mandarina/ me la menge a ganollets" (pág. 45). Explica Josep Manuel Esteve en el prólogo de esta edición que este nuevo poemario describe una estructura circular que presenta la voz poética de Català dentro de una experiencia psicodélica sensitiva, como si el símbolo de la mandarina fuese esa alteridad donde la belleza y su cálido entorno nos devolviesen la esperanza.
Su tono nostálgico recupera esa realidad inmersa en la naturaleza que se muestra pura, inherente a un sueño dichoso, como si Hölderlin fuese el intermediario entre sus propios versos y los de este autor que contempla el regreso (nostalgós en griego) como un feliz viaje hacia la niñez: "pluja insistent/ gotes de mar/ llepades de gat/ cel d´atzabeja/ horitzó circular" (pág. 31).
Enhorabuena, Miquel, por este nuevo libro".


21 de octubre de 2014

Un poema de Manel Alonso: un joc de mans

Un desig mort abans/ Wikicommons


  La senzillesa i la depuració d'ornaments en eixe poema de Manel ens demostra que la poesia és una espècie de tràngol interior on la paraula, la paraula ben triada, cobra la seua màxima eficàcia si expressa allò que fa patir l'autor. No hi ha gens bondadós en eixe exercici, però és inevitable.



I
Ja veus, un joc de mans
m’ha descobert la flama,
els crepitars forans
que conformen la trama
d’un desig mort abans
de ser dolç gaudi o drama.

II
L’amor se’ns desfeu als dits
com un objecte de sal
deixant un immens buit,
una pregona senyal
sota la pell del meu pit.


III
Cauran els estels de la nit,
s’omplirà el terra tosc, obscur,
amb minúsculs, brillants confits,
guarniran amb foc de l’atzur
el nostre fervent cobrellit.

IV
Pren aquest ram de versos
que he collit del viarany
dels pensaments dispersos
on s’alça el greu parany
dels sentiments, sotmesos
al meu ingenu afany
de manyà d’universos.


Rimbaud i altres inefabilitats

  Per a autors com Rimbaud o Verlaine, la poesia mai va ser una activitat alliberadora sinó sobretot autodestructiva. La lluita contínua amb el llenguatge per a trobar el significat ajustat al contingut exacte del que percebien és el que denominem inefabilitat i en eixe concepte subjau la major de les malalties: voler dir i no poder, perquè el llenguatge és limitat. A vegades, la poesia "sembla" que aconseguix transpassar eixos límits, però només és una il·lusió.


Cutting Through Multiyear Ice/commons.wikimedia.org

divendres, 26 de febrer del 2016

Unes pauraules damunt els camps


Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

La pel de brau; un fragment de Salvador Espriu


  La rosa també és el gel i la poesia sol ser un engany, una imatge d'una altra cosa que ens porta a llocs més profunds. La bellesa és sempre una bellesa gelada on només el lector és capaç d'endinsar-se en el seu paradoxal món de significats. Llig este poema de Manel Alonso i veuràs que no tot és el que pareix.


Ice/ Wikicreative Commons




Nosaltres volem
només,
amb esperança 
humil, 
la plenitud eterna 
de la rosa,
una suprema eternitat 
de flor.

Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s'endinsa
cap a les deus
de l'alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre

amb lent amor.

La poesia i Joan Margarit: paraules per a raonar

  Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el resultat. A mi em correspon només –i no és poc el dia a dia amb els poemes sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat.

Foto de Pedro Díaz Molins/ Mundiario.com

La meua impressió d´uns versos de Margarit: el carrer desert

  No és el misteri del que es diu, sinó la veritat del que no es diu i, per eixa raó, la poesia de Margarit ens seduïx. La seua realitat està poblada de records i fantasmes del passat, per amors que ja no tornaran.
Sento trucar a la porta i vaig a obrir,
però no hi ha ningú.
Penso en els que m’estimo i no vindran.
No tanco i mantinc la benvinguda.
Amb la mà al marc, espero.
La vida va afermant-se en el dolor
com les cases damunt dels fonaments.
I sé per qui demoro deixant el feix de llum
hospitalari en el carrer desert.

Un breu raonament sobre uns versos del poeta Manel Alonso

  En el cos s'engendra tot el vivent, alhora que el poeta configura tota la seua cosmogonia per a expressar allò que és incomunicable a través d'un altre llenguatge que no siga el poètic: "El rou li flüia de dels sements vers la pell/ anunciant una deu mansa i tèbia (...)     L´acaricies i s´obrí com una rosa/ buscant el raig solar"."

Poema de Salvador Espriu: la senzillesa d´escriure

 A vegades la senzillesa és la forma més difícil d'escriure i, com podràs comprovar, no cal que uses tècniques sense sentit, sinó que en la depuració màxima es poden dir els sentiments més bells, estimat alumne.


Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.

Et cridava nàufrag
en la immensitat de la mar.

Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.

Quedí eixut
per no trobar el teu oasi

Em vaig sentir morir

gemegant el teu nom.

La guerra i la poesia: escriure per a demanar la pau

Sobren les paraules quan llegim este poema de Miquel Català.


Quan el món embogeix i ulls d'infants miren espantats
quan les religions prediquen l'odi entre els humans
quan els senyors de la guerra engreixen com malalts
quan la paleta de colors és tota negra i no entra llum
quan una dona esquarterada és abraçada al seu fill mort
quan els qui sembren la discòrdia mai no en tenen bastant
quan la mirada assassina plena d'odi prem el gallet
quan l'alta política la fan titelles, corruptes i vividors
quan una legió de pseudoperiodistes a sou desinforma
quan els daus estan trucats i ja sabem l'escena final
quan al poble sols li queda molta ràbia i impotència

l'horror solament engendra més horror

volem canviar les mortíferes bombes per coloms ben blancs
volem allargar la mà als nostres semblants, que no enemics
volem demanar amb veu molt alta que aturen la matança
volem denunciar els interessos econòmics dels oligarques
volem que els països rics deixen de vendre armament
volem que els infants del món puguen sempre somriure
volem abraçar aquells que ens diuen que són estranys
volem que acabe l'horror i el llenguatge eufemístic
volem viure a un món en pau, llibertat, amor i solidaritat

Eudald Puig: poesia clàssica i innovació

Eudald Puig és un dels poetes que més ha begut del Modernismo. Este poema és una d'eixe poder evocador.
A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

La música d´un poema de Joan Vinyoli

Un dels poetes en llengua catalana que millor usa la musicalitat de les paraules és Joan Vinyoli. Valga este poema com una mostra d'eixe talent.


Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Encara les paraules: l´arte de llegir poesia

 El silenci i el vers breu són recursos que Vinyoli també usa per a aconseguir eixe efecte hipnòtic de la seua poesia.

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.